viernes, 26 de febrero de 2010

Fundació Confiança

S´ha presentat una campanya de marketing per a intentar canviar l´estat d´ànim de la gent. Entre la gent que col.labora amb la idea està Juan José Millas, pel que sent especial debilitat. Ell compara el que diu un meteoròleg: "la temperatura es de 8º però la sensació tèrmica es d'1" amb el que està passant actualment: "la crisi és de x, però la sensació de crisis és de x-7"
En concret s´ha creat una pàgina web: www.estosololoarreglamosentretodos.org
on la gent pot contar les seues històries i experiències, aportar idees i on l´objectiu és intentar canviar les perspectives pessimistes fent veure que, entre tots, podem canviar les coses. Em sembla una gran idea.
Este és el manifest de presentació:

Perquè si no ho arreglem nosaltres, qui ho farà?
Fa massa temps que veiem per tot arreu que les coses van malament. I això és gairebé l’únic que ens expliquen.
Però la crisi no només és a fora, també és dins dels nostres caps. Ens ha fet perdre la confiança, ens ha contagiat el pessimisme, el desànim.
Això és el primer que hem d'arreglar: volem recuperar la confiança.
Tenim motius per animar-nos. En aquesta web en trobaràs molts.
Històries de gent com tu i jo,
que s’enfronten a aquest moment, que demostren que amb il•lusió, creativitat, esforç i compromís es pot aconseguir tot.
Gent que creu en si mateixa i que ho demostra cada dia desafiant la crisi.
Per exemple, sabies que cada mes es creen cinc mil empreses en aquest país? No et semblen cinc mil poderoses raons per creure-hi?
Volem que coneguis aquestes i altres històries, que t’inspirin, que t’animis, que les comparteixis, que formin part de les converses i que, entre tots, aconseguim fer-les arribar als mitjans de comunicació, als telenotícies, als editorials...
Hem de contagiar la confiança de la mateixa manera que s’ha contagiat el pessimisme.
Perquè quan tu, i tu, i tu, i jo, ens convertim en nosaltres, no hi ha res que no puguem arreglar.


miércoles, 24 de febrero de 2010

negligència mèdica..


Quan et diuen "cal operar", no hi pots fer res; deixes la teua sort en les mans dels metges. És el que li ha passat a ma mare. En la nostra atabalada vida diària no valorem el més important de tot , que és indubtablement la salut; quan estàs en un hospital nos en adonem .
Tot anava bé, l´operació havia estat un èxit: col. locació d´una vàlvula mecànica en una de les arteries que van al cor. Ja havia eixit d´intensius. Però es notava molt fatigada; tots creiem que era el normal, el postoperatori. Fins que amb la mosca darrere l´orella el metge li fa una radiografia i observa una cosa estranya. Altra radiografia. "Està clar; ens hem deixat un tubet dins". Un drenatge. Altra vegada al quiròfan.. atra vegada a intensius ..Gracies a Deu (diga-li Deu, diga-li energia, diga-li sort) tot ha eixit bé i ara es recupera favorablement. Un esglai.
La meua experiència amb la cirugia es remunta a quan jo tenia 7 anyets, en l´hospital Lluís Alcanyís, quan en van operar de l´apèndix i després de brides intestinals. Una cicatriu de dalt a baix en la panxeta em recorda l´amarga experiència; Tinc gravades en la memòria moltes imatges: la càlida mirada dels meus familiars des de l´altra banda del cristall quan en podien veure uns minuts al dia en intensius, al meu al voltant sols persones majors; jo era l´únic xiquet allí. O ja en planta, altra imatge, des de la finestra de l´habitació veient passar el tren varies vegades al dia i em semblava fascinant, o altra la dels dibuixos que pintava procurant que foren millors que els de la resta de xiquets i que després colgava en la paret , o la esperadíssima visita del meu veí d´escala (en aquell moment) i amic Fran. Vaig fer molta amistat amb una infermera: Araceli. Encara recorde el dia que em van donar l´alta, després de 36 dies, les seues llàgrimes i les dels meus pares. Abans havien brindat amb el cirugià , doctors i infermeres. Ells amb cava , jo amb aigua. Dels records que no s´obliden i que perduraran en la memòria..

domingo, 14 de febrero de 2010

Jaime Gil de Biedma

Esta setmana en l´utiye hem portat l´últim film del valencià Sigfrid Monleón: "El Cónsul de Sodoma" que ens mostra l'obra i la trajectòria vital de Jaime Gil de Biedma; un poeta pertanyent a una família de l´alta burgesia barcelonina en ple franquisme amb una narració fílmica que comprén diverses facetes, no sols en l'àmbit personal, sinó també en l'artístic, el polític i el social. Jordi Moya l´interpreta i, en la meua opinió, és normal que l´hàgen nominat als Goya en la categoria de millor actor. Genial. La peli m´ha permés conèixer la història d´este singular poeta. Ací vos deixe dos dels poemes que més m´han agradat d´ell.



No volveré a ser joven
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Contra Jaime Gil de Biedma

De qué sirve, quisiera yo saber, cambiar de piso,
dejar atrás un sótano más negro
que mi reputación -y ya es decir-,
poner visillos blancos
y tomar criada,
renunciar a la vida de bohemio,
si vienes luego tú, pelmazo,
embarazoso huésped, memo vestido con mis trajes,
zángano de colmena, inútil, cacaseno,
con tus manos lavadas,
a comer en mi plato y a ensuciar la casa?
Te acompañan las barras de los bares
últimos de la noche, los chulos, las floristas,
las calles muertas de la madrugada
y los ascensores de luz amarilla
cuando llegas, borracho,
y te paras a verte en el espejo
la cara destruida,
con ojos todavía violentos
que no quieres cerrar. Y si te increpo,
te ríes, me recuerdas el pasado
y dices que envejezco.
Podría recordarte que ya no tienes gracia.
Que tu estilo casual y que tu desenfado
resultan truculentos
cuando se tienen más de treinta años,
y que tu encantadora
sonrisa de muchacho soñoliento
-seguro de gustar- es un resto penoso,
un intento patético.
Mientras que tú me miras con tus ojos
de verdadero huérfano, y me lloras
y me prometes ya no hacerlo.
Si no fueses tan puta!
Y si yo supiese, hace ya tiempo,
que tú eres fuerte cuando yo soy débil
y que eres débil cuando me enfurezco...
De tus regresos guardo una impresión confusa
de pánico, de pena y descontento,
y la desesperanza
y la impaciencia y el resentimiento
de volver a sufrir, otra vez más,
la humillación imperdonable
de la excesiva intimidad.
A duras penas te llevaré a la cama,
como quien va al infierno
para dormir contigo.
Muriendo a cada paso de impotencia,
tropezando con muebles
a tientas, cruzaremos el piso
torpemente abrazados, vacilando
de alcohol y de sollozos reprimidos.
Oh innoble servidumbre de amar seres humanos,
y la más innoble
que es amarse a sí mismo!