viernes, 14 de julio de 2017

monòleg

Fantàstica experiència la viscuda amb el curs de monòlegs de "Fes la Mona" organitzat per Sinèrgies Serveis Culturals i Producciones Mamarias amb el suport de l´Ajuntament d´Ontinyent. Han estat unes setmanes on Rafa Ferrero, el profe, ens ha mostrat tècniques de monòlegs, com donar-li forma, com interioritzar-lo i com posar-lo en escena. El resulta final el vam viure ahir en la sala Almàssera, plena de gom a gom, on cadascú dels alumnes vam gaudir damunt de l´escenari. Una gran experiència. Este va ser el meu:

Monòleg sobre “posar-se nerviós”
Hola, què tal? Discupeu, teniu 5 minutets? Es que, mireu, vinc del psicòleg. No passa res per anar al psicòleg. Molta gent va al psicòleg sabeu? No vol dir que estiga boig ni res… jo sols tinc un problema de nervis. Sóc nerviós, ja està, això és tot. Però, el problema és que sóc molt nerviós. Jo de normal estic més nerviós que una monja amb un retràs. Sabeu el que vull dir? Molt nerviós. Més nerviós que un gremlin en un bateig. Molt nerviós. I resulta que el psicòleg m´ha recomanat que parle en public. Diu que això m’ajudarà. I, clar, he passat per ací, he vist moviment i m´he dit… ara és la meua!! Jo no he sigut així sempre, sabeu?!
Jo fins fa poc era un tipo tranquil, però a partir del dia D, vaig començar a sentir-me nerviós en situacions on hi ha molta gent. Un trauma o algo. Eixe dia hi havia molta gent darrere de mi, gent coneguda, familiars, amics i també que no coneixia i… en una d’eixes el que tenia en front meu em va tornar a preguntar "¿Acceptes o No?" I jo, "No"… i ell "¿No?, Segur que no??" I la que tenia al costat… "que? Com que No??" I jo, "NO, vull dir.. SI!!" I ella “pam” colçà! I... recorde que va dir “disculpa´l, que està un poquet nerviós” I si!! a partir d´eixe dia no alce el cap, i em poses nerviós en moltes i diverses situacions. Tinc tots els simtomes.
Aquell dia el cor em bategaba més ràpid que la base d’un tema de Ximo Bayo, tenia la boca més reseca que un polvoró de l’any passat i em suaven les mans. Em suaven tant, que quan la gent em donava l’enhorabona acabaven donant-me un colpet a l´esquena i aprofitant per a eixugar-se les mans, no cregau..! (Bec cerveza)
I qué m´ha recomanat el psicòleg? Que parle en públic i si veig que em fique nerviós, que faça exercicis relaxants de respiració. Inspiració, expiració… Si la respiració no funciona, que repetisca un mantra. Jo en tinc un que em relaxa molt: AlliOli; proveu-ho, proveu-ho, que va mooolt be!! “AlliOli”. També m’ha recomanar que vega molta aigua. Deu ser perquè el mantra donat sed, però bueno, qui diu aigua… jo crec que la cerveza també valdrà, no? Ah! I l’últim consell que m´ha donat per si tots els anteriors no funcionen és que m´imagine a la gent en roba interior!?? Com estic nerviós vaig a fer-ho. Uuumm uuoouuu un públic fantàstic!!. El problema es que de vegades aquest truc porta conseqüències. No fa molt vaig tindre una entrevista de feina, em vaig posar nerviós i per a relaxar-me vaig començar a imaginar-me a l’home que estava fent-me l’entrevista en roba interior. Era un xic templat, la veritat, i jo no sé com però de sobte vaig coomençar a notar una erecció; ei! em va funcionar, em vaig relaxar… relaxar els nervits, lo altre estava a tope de power. Al alçar-se els dos, ell es va donar compte. No vaig a parlar ara ací de les dimensions del meu membre, però si! vos puc dir que es va donar compte. I al fer-me l´ullet, com estava nerviós… vaig reaccionar de forma estranya. Ara tinc nou treball,  nova orientació sexual i problemes al sentar-me. Hauria d´haver provat primer amb el mantra… AlliOli AlliOli, inspiració, expiració (glop de cerveza )
A la setmana siguënt vaig tindre l´exam oral del Speaking d´anglès per al B1. I estava taann nervios. Mireu, en esta pose estava. Suava tant que les gotes em caien regallant pels dits. El jardiner, quan em va vore, em va arrimar a un ficus per a que el regara. Després ens van dir el tema: Havia de parlar de la familia. Em vaig quedar en blanc. Sols vaig ser capaç de dir; "Sorry, I´m a Little nervious" I sense adonar-me’n em vaig passar al valencià. I escolteu! Em vaig sentir super commode! Contant-li del pares, dels sogres, dels iaios… una fluidesa, un varietat de vocabulari, una perfecció gramatical… quan em van dir que havia suspés no m’ho podia creure. "Però si t’he contat la vida de tres generacions familiars!" I, no em pregunteu per què, vaig començar a insultar-lo en anglés. "Are you talking to me? Are you talking to me? Fuking niger! Shit you motherfucker!! Aserejé a dejé!!". Al final em va aprovar, però encara no sé si va ser perquè vaig pronunciar bé motherfucker o perquè el vaig acollonar. Te igual, ja tinc el B1!! Esta terapia m’està anant cine… (bec)
Després d’això jo pensava que ja ho havia superat, però què va. La setmana pasada vaig tindre el soterrani del pare d´un conegut i quan vaig anar a donar-li el condol, just en front del cristalet on estava el cos difunt, em va agafar un ataquet de risa. Mira, això que no pots evitar-ho! Que el mirava i m´agafa més risa. Em vaig abraçar a ell descollonant-me que no podia més. Vaig haver de despedir-me i ixir correent a agafar aire. Però, va ser eixir i del mateix estat de nervi, pensant el que acabava de fer, em vaig posar a plorar. Una burreraaa! Vaig aprofitar i vaig tornar a entrar corrent i dient a tots “mireu ara! Mireu ara!!”
Jo seguiria contant-vos coses, però se me està acabant el tractament. Vaig a la barra a seguir amb la teràpia. Bona nit!

1 comentario:

Unknown dijo...

Genial!!!