xato

"Si no me recoge nadie me llevaran a la perrera". Eixe era el cartellet amb el que Manel i Eva es van trobar a Xato , una vesprada de finals d´any del 97 quan passejaven pel jardins del Gulliver a València. De xicotet, Xato es pareixia molt al goset de l´anunci de Scotex; inevitablement la temptació d´agafar-lo va ser molt gran. Pensat i fet. Manolo ens el va portar al piset del carrer Justo i Pastor. Els altres dos companys de pis i jo ens vam enamorar d´ell també. Qué simpàtic i qué bonic! Les veïnes del 4º, també d´Ontinyent van dir de compartir l´adopció. Així ja ho teníem clar: una setmana estaria en el nostre pis, altre en el pis d´elles. Conseqüència: Xato no identificava qui era el seu verdader amo i va fomentar la seua personalitat, un gos independent i rebel, però afectuós, això si.. Els cap de setmana els passava sol i les empremptes quan tornàvem diumenge eren manifestes.. Recorde amb nostàlgia les falles del 98 , quan vam vindre els meus amics a València i me´l van bufar; va ser la primera (i única ) borratxera de Xato. Quan va arribar el final del curs ... que vam fer d´ell?? Doncs va acabar en la caseta dels pares fins que fa un parell de setmanes ens va deixar. Estava ja vellet (12 anyets), però li tenia molta estima perquè era el record vivent de la meua etapa universitària. Xato, descansa en pau i en gloria estigues.