negligència mèdica..

Quan et diuen "cal operar", no hi pots fer res; deixes la teua sort en les mans dels metges. És el que li ha passat a ma mare. En la nostra atabalada vida diària no valorem el més important de tot , que és indubtablement la salut; quan estàs en un hospital nos en adonem .
Tot anava bé, l´operació havia estat un èxit: col. locació d´una vàlvula mecànica en una de les arteries que van al cor. Ja havia eixit d´intensius. Però es notava molt fatigada; tots creiem que era el normal, el postoperatori. Fins que amb la mosca darrere l´orella el metge li fa una radiografia i observa una cosa estranya. Altra radiografia. "Està clar; ens hem deixat un tubet dins". Un drenatge. Altra vegada al quiròfan.. atra vegada a intensius ..Gracies a Deu (diga-li Deu, diga-li energia, diga-li sort) tot ha eixit bé i ara es recupera favorablement. Un esglai.
La meua experiència amb la cirugia es remunta a quan jo tenia 7 anyets, en l´hospital Lluís Alcanyís, quan en van operar de l´apèndix i després de brides intestinals. Una cicatriu de dalt a baix en la panxeta em recorda l´amarga experiència; Tinc gravades en la memòria moltes imatges: la càlida mirada dels meus familiars des de l´altra banda del cristall quan en podien veure uns minuts al dia en intensius, al meu al voltant sols persones majors; jo era l´únic xiquet allí. O ja en planta, altra imatge, des de la finestra de l´habitació veient passar el tren varies vegades al dia i em semblava fascinant, o altra la dels dibuixos que pintava procurant que foren millors que els de la resta de xiquets i que després colgava en la paret , o la esperadíssima visita del meu veí d´escala (en aquell moment) i amic Fran. Vaig fer molta amistat amb una infermera: Araceli. Encara recorde el dia que em van donar l´alta, després de 36 dies, les seues llàgrimes i les dels meus pares. Abans havien brindat amb el cirugià , doctors i infermeres. Ells amb cava , jo amb aigua. Dels records que no s´obliden i que perduraran en la memòria..